Mi sueño

Totes les societats humanes són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Són espectaculars, com a forma d'organització social, els espectacles com aquest que veniu a veure. Igualment, encara que de manera inconscient, les relacions humanes estan estructurades deforma teatral: la utilització de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de la veu, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les postres viudes: nosaltres som teatre!No només els casaments i els funerals són espectacles, també ho són els rituals quotidians dels quals, de tant familiaritzats que hi estem, no en som conscients. No només les grans pompes, sinó també el cafè del matí, el fet de dir-nos bon dia, els amors tímids i els grans conflictes, una sessió parlamentària o una reunió diplomàtica, tot és teatre.Una de les principals funcions del nostre art és fer arribar a la nostra consciència els espectacles de la vida quotidiana en què els actors són igualment espectadors, en què l’escena és la platea i la platea l’escena. Tots som artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta als ulls però que som incapaços de veure perquè no estem habituats a mirar-ho. El que ens és familiar es torna invisible: fer teatre, per contra, il·lumina l’escena de la nostra vida quotidiana.Al setembre de l’any passat vam quedar sorpresos per una revelació teatral: nosaltres que ens pensàvem que vivíem en un món segur malgrat les guerres, els genocidis, les hecatombes i les tortures que succeïen, certes, sí, però allunyades de nosaltres, en països distants i salvatges, vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o en mans d’un honest corredor de borsa, vam ser informats que aquest diner no existia , que era virtual, una ficció de mal gust, una trista creació d’uns economistes que ni eren virtuals, ni segurs, ni respectables. Tot plegat no era més que mal teatre, com una comèdia d’embolics en què uns quants, pocs, guanyaven molt i molts ho perdien tot. Uns polítics de països rics han mantingut reunions secretes, de les quals n’han sortit solucions màgiques. Nosaltres, víctimes de les seves decisions, continuem sent espectadorsasseguts a la darrera fila de l’entresòl.Fa vint anys vaig dirigir la Fedra de Racine a Rio de Janeiro. El decorat era pobre; unes pells de vaca al terra i uns bambús al voltant. Abans de cada representació, jo deia als meusactors: Ara s’ha acabat la ficció que fem dia rere dia. Quan creueu aquests bambús de l’escena, cap de vosaltres tindrà dret a mentir. El teatre és la Veritat Amagada.Quan mirem més enllà de les aparences veiem opressors i oprimits, en totes les societats, ètnies, classes i castes veiem un món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar-ne un altreperquè sabem què un altre món és possible. Però ens pertoca construir-lo amb les nostres mans entrant a escena, a l’escenari i la vida. Assistiu a l’espectacle que ara començarà; després a les vostres llars amb els vostres amics, interpreteu les vostres pròpies peces i vegeu allò que mai no heu pogut veure: allò que salta als ulls. El teatre no és només un esdeveniment, és una forma de vida! D’actors ho som tots nosaltres, igual com de ciutadà no ho és qui viu en societat, sinó qui la transforma.
Augusto Boal, MANIFEST DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE'